Després de seguir per sobre el tema del català al cinema i notar que amb certes declaracions la vena del coll se m'inflava perillosament vaig considerar que no estaria malament anar al cine el dilluns. Consultant la llista de cinemes que no feien vaga, el més pròxim a casa meva era el cine gay; no vaig arribar a veure'n la cartellera, alguna cosa em deia que no m'acabarien de fer el pes les pel·lícules que hi projectaven, així que vaig optar pel Lauren Universitat, el següent més proper, però l'horari no m'anava bé.
En definitiva, em vaig rajar i vaig passar de cinema. Però com em sol passar en aquests casos em vaig quedar amb les ganes de veure alguna cosa interessant i vaig recórrer a internet per veure Déjame entrar. Tenia poques expectatives, la veritat, de fet només sabia que anava de vampirs i tenint en compte que l'última pel·li que havia vist d'aquesta temàtica és Crepúsculo (l'amistat pot ser dura) vaig pensar que molt dolenta havia de ser per no superar-la.
He de dir que la meva cultura cinematogràfica és bastant minsa però crec que Déjame entrar és una molt bona pel·lícula. A diferència d’altres d’aquest gènere, enfoca el tema des d’una perspectiva molt més humana i íntima amb un resultat simple i bell alhora, que et fa creure en la possibilitat que la història sigui real. Drama, terror, amor... emocions a flor de pell sense que calguin gaires paraules.
Ep, i tot amb protagonistes de 12 anys.
