Hi va haver una època durant la qual les campanyes publicitàries de Nadal eren les meves preferides. M'estic remuntant a la més tendra infància, quan escrivia la carta als reis i el regal menys pretensiós que demanava era un poni de color rosa o la pau al món (ja apuntava maneres per ser Miss món, i no per lerda, sinó per innocent). El turró de Suchard, el vuelve a casa vuelve, l'anunci de la loteria, el de Codorniu...quina època...com gaudia embobada davant de la tele! Però noi, tot s'acaba, els anys van passant, comences a veure els ponis com a cavalls amb problemes de creixement, abandones el turró Suchard per no morir de sobredosi xocolatàstica i algun il·luminat jubila el calb de la loteria. Clar, ens anem fent grans, la gent canvia de gustos, vas madurant...i una merda! jo podria seguir adorant el nadal si la publicitat no l'hagués rebentat (i seguís tenint la mentalitat d'una nena de sis anys, d'acord).
No remenaré entre els anuncis poc elaborats d'anys passats perquè la collita de 2009 ha estat generosa. La joia publicitària que m'ha inspirat és
aquesta. En favor del publicista o pseudopersona que l'ha concebut he de dir que suposo que si et demanen fer un anunci d'un producte o empresa que de per si ja repel·leix ha de costar treure'n alguna cosa decent. Es veu clarament que no se'n va sortir.
Sé que la meva crítica no serà gaire objectiva perquè per començar el corte inglés em fa venir basques per ranci i caspós, pero s'intentarà.
L'anunci en si està en la línia dels típics de nadal: neu, llumetes, nadala en anglès de fons i família feliç formada en un 75% per gent rossa. Fins aquí tot bé. La trama, digna dels guionistes de Ghost rider, segueix tan excitant com esperava fins que la petita protagonista m'il·lumina el cor esmentant el corte, com solen dir per sobre de la diagonal. La primera vegada que vaig veure aquesta escena em vaig espantar una mica, vaig tenir un flashforward on la nena aparentava 50 anys i em mirava amb un somriure malèfic. ah no, espera, que crec que seguia sent l'anunci. A partir d'aquí miradetes del papis que estan flipant amb com n'és de brillant la seva filla, entrada triomfal a la botiga i per rematar-ho una imatge que difícilment borraré del meu cap.
Cómo te quiero, Teddy!
Nota : és possible que la imatge anterior no sigui exactament igual que l'original.
És després de veure coses com aquesta que em pregunto si la publicitat és un dels mals de la societat o només la feina mal feta dels que s'hi dediquen. Sort que de tant en tant surt algun anunci memorable que et fa pensar en verd o et ven algun cotxe.
