Durant aquella bonica etapa que anomenem adolescència no m'agradava el Nadal. Al principi perquè sempre venia acompanyat d'una estranya sensació de buit, com si amb el final de l'infantesa també hagués arribat el final del Nadal com l'entenia fins el moment: dues setmanes daurades plenes de regals i turrons. I més endavant perquè em fotien d'allò més els retrobaments familiars, aquells de ''una vez al año no hace daño". Tampoc és d'estranyar tenint en compte que l'únic familiar de la meva edat era un cosí segon que va optar per l'estètica de gangsta-quillaco i als 16 anys va decidir deixar d'estudiar per dedicar-se a instal·lar prestatgeries.
Per sort tot ha canviat una mica (el meu cosí no) i m'he reconciliat amb el món. Segueixen sense entusiarmar-me aquestes festes però cada any m'ho acabo passant bé. Els tiets ja no em maxaquen tant i si ho fan puc tornar-m'hi en forma de resposta enverinada i tinc els meus cosins com a aliats (la gràcia de ser l'única noia de menys de 30 anys que hi ha a la familia pròxima). Sempre arriben les sessions de revival amb unes copes de més per part dels cincuentones (i altres que no ho són tant) amb posterior tanda d'acudits que farien enrojolar a tito Berlusconi i altres esdeveniments espontanis que és millor no comentar.
Resumint, demà arriba el millor dia del white christmas i ho reconec, en tinc ganes.
Una vegada vaig fugir al desert dels Monegros per a no haver d'aguantar el Nadal.
ResponEliminaAra ho porte millor.