dimarts, 2 de febrer del 2010

Déjame entrar

Després de seguir per sobre el tema del català al cinema i notar que amb certes declaracions la vena del coll se m'inflava perillosament vaig considerar que no estaria malament anar al cine el dilluns. Consultant la llista de cinemes que no feien vaga, el més pròxim a casa meva era el cine gay; no vaig arribar a veure'n la cartellera, alguna cosa em deia que no m'acabarien de fer el pes les pel·lícules que hi projectaven, així que vaig optar pel Lauren Universitat, el següent més proper, però l'horari no m'anava bé.

En definitiva, em vaig rajar i vaig passar de cinema. Però com em sol passar en aquests casos em vaig quedar amb les ganes de veure alguna cosa interessant i vaig recórrer a internet per veure Déjame entrar. Tenia poques expectatives, la veritat, de fet només sabia que anava de vampirs i tenint en compte que l'última pel·li que havia vist d'aquesta temàtica és Crepúsculo (l'amistat pot ser dura) vaig pensar que molt dolenta havia de ser per no superar-la.

He de dir que la meva cultura cinematogràfica és bastant minsa però crec que Déjame entrar és una molt bona pel·lícula. A diferència d’altres d’aquest gènere, enfoca el tema des d’una perspectiva molt més humana i íntima amb un resultat simple i bell alhora, que et fa creure en la possibilitat que la història sigui real. Drama, terror, amor... emocions a flor de pell sense que calguin gaires paraules.

Ep, i tot amb protagonistes de 12 anys.






dimarts, 26 de gener del 2010

Final countdown

Fa poc vaig descobrir una fórmula magistral que uns senyors molt llestos van adoptar per al seu programa: cançó+anunci+cançó+cançó+anunci= Spotify

Quina il·lusió quan un amic em va enviar una invitació fa poc menys d'un any per poder accedir al selecte món de l'Spotify! Tot era perfecte i meravellós, escoltar tota la música que volgués a canvi d'empassar-me un parell d'anuncis cada 5 o 6 cançons (ep! i anuncis de la Creu Roja o similars, tot molt noble)...però com tot, s'ha anat esguerrant amb el temps i ara cada vegada que obro l'Spotify la fórmula dels senyors llestos es materialitza. Després, afortunadament, la freqüencia cançó/anunci torna a la normalitat però el meu cervell ja està intentant imaginar quina serà la nova fórmula que ens endinyaran perquè l'Spotify acabi sent directament de pago, sense premiums ni hòsties. Temps al temps.

dimarts, 19 de gener del 2010

el perquè de tot plegat

per quin motiu quan parla la Gemma Calvet a Rac1 el meu cervell es desconnecta completament? poques persones aconsegueixen que perdi tant l'interès en el que diuen, m'anestesia el cervell, quan acaba de parlar no sé ni què ha dit!

Repte 1: aconseguir comptar quantes vegades diu jurídic a la pròxima tertúlia.





dimarts, 12 de gener del 2010

dijous, 7 de gener del 2010

Any nou...


...xampú nou.

Quin humort!


Qui m'anava a dir que canviar de xampú em duria a fer aquest descobriment. Segur que n'han augmentat les vendes! Difícilment algú es pot resistir a les herbalhead games (nom amb clares referències al que consumeix il·legalment el creatiu que ha tingut aquesta brillant idea) amb aquest humor tan perspicaç. Ja ho sabeu, si esteu farts de llegir la composició dels xampús o els consells per tenir els cabells més sedosos i brillants un dia de restrenyiment, opteu per canviar de marca.



P.S.:que es dirigeixi a tu en primera persona també és bastant inquietant.

divendres, 25 de desembre del 2009

Acceptació i sucre


Durant aquella bonica etapa que anomenem adolescència no m'agradava el Nadal. Al principi perquè sempre venia acompanyat d'una estranya sensació de buit, com si amb el final de l'infantesa també hagués arribat el final del Nadal com l'entenia fins el moment: dues setmanes daurades plenes de regals i turrons. I més endavant perquè em fotien d'allò més els retrobaments familiars, aquells de ''una vez al año no hace daño". Tampoc és d'estranyar tenint en compte que l'únic familiar de la meva edat era un cosí segon que va optar per l'estètica de gangsta-quillaco i als 16 anys va decidir deixar d'estudiar per dedicar-se a instal·lar prestatgeries.
Per sort tot ha canviat una mica (el meu cosí no) i m'he reconciliat amb el món. Segueixen sense entusiarmar-me aquestes festes però cada any m'ho acabo passant bé. Els tiets ja no em maxaquen tant i si ho fan puc tornar-m'hi en forma de resposta enverinada i tinc els meus cosins com a aliats (la gràcia de ser l'única noia de menys de 30 anys que hi ha a la familia pròxima). Sempre arriben les sessions de revival amb unes copes de més per part dels cincuentones (i altres que no ho són tant) amb posterior tanda d'acudits que farien enrojolar a tito Berlusconi i altres esdeveniments espontanis que és millor no comentar.





Resumint, demà arriba el millor dia del white christmas i ho reconec, en tinc ganes.





dijous, 24 de desembre del 2009

M'ha tocat!



De rebot. Gràcies per convidar-me.
Ha estat molt bé, però m'esperava un aparició croquetera del Morales! Llàstima.